De la convivencia con el dolor y otras cosas más bonitas de la vida

Les decisions s’han de prendre amb el cap. Si hagués deixat parlar el meu cor, mai hauria fet la llista d’escoles per el curs vinent sense confirmar El Sagrer i posar-la la primera de totes. Però cada matí l’esquena em sacseja i em crida que decideixi amb el cap, no amb el cor. Segurament en una altra època hagués fet el viatge diari des de Rubí sense pensar ni un moment. Una època que ja no recor do, on el dolor no manava sobre la meva vida. Però ara ja no és així, i encara que m’ha costat moltes estones de pensar, he decidit fer cas al meu cap i a la meva esquena i intentar acostar-me a casa meva lo màxim que pugui. Quan marxes d’un lloc perquè no estàs bé allà, el canvi és com la calma després de la tempesta. Si marxes per causes alienes a tu, el canvi és dur però assumible. A mi em costa marxar d’aquí perquè sento que perdo la batalla contra el meu cos i que pel camí deixo moltes coses. Molta gent que m’ha fet sentir com a casa des del primer dia. Tot plegat es fa dur perquè he tr...